Actualitat / General

Quan van arribar a les portes d’Europa, la premsa va despertar

El matí del 2 de setembre de 2015 el món es llevava i veia com les portades de diaris i informatius repetien sense parar la imatge del cos del petit Aylan Kurdi, de tres anys, a la vora d’una platja turca.

AylanKurdi3

Suso López @susolopez
Comunicador audiovisual i especialista en la gestió de la comunicació
Article publicat a la revista Pueblos

La fotografia de Nilüfer Demir va provocar el brusc despertar d’unes redaccions adormides que fins aleshores havien oblidat, o relegat a un simple breu enmig de la crònica internacional, la crisi de refugiats i refugiades provocada per una guerra civil a Síria, que dura quasi cinc anys i on, segons The Guardian, el 11,5 per cent de la població ha mort o ha resultat ferida pel conflicte i més d’un 45% s’ha vist obligada a fugir del país; i que havien oblidat que la guerra a Afganistan, fruit de la invasió de 2001, encara continua provocant milions de desplaçats: el 27% de les persones refugiades que arriben a Europa a través del Mediterrani, segons dades d’ACNUR.

“Dol veure com algunes ONG fa molts anys que avisen que la situació era crítica i que, just ara, la màquina política i mediàtica s’ha posat a funcionar per auto-legitimar-se. Cimeres, portades, debats, enviats especials. De zero a cent en tres dies. “Insuportable, la foto? Insuportable el cinisme”, escrivia la periodista Montse Santolino a la Directa, el 7 de setembre de 2015.

“Estem només davant el primer capítol del drama dels refugiats a Europa. Va haver-hi altres capítols anteriors al Líban, Jordània, Turquia, però van importar ben poc als nostres Governs, perquè els refugiats seguien estan lluny”, explicava Olga Rodríguez a eldiario.es poc dies després. La dura crítica de la periodista a la passivitat de la Unió Europea i els seus Estats en la gestió de la crisi de les persones refugiades, bé podria aplicar-se al tractament periodístic del tema.

El “arriba tard” és un dels retrets més repetits per part tant d’analistes com d’ONG, en la cobertura de la crisi de les persones refugiades per part dels mitjans de comunicació. “Durant quasi cinc anys de guerra”, ha costat veure que els grans diaris o informatius de ràdio o televisió obrissin amb tant temps i protagonisme com ho han fet amb els refugiats i les refugiades de Síria que trepitjaven Europa o morien a les nostres costes”, denunciava David del Campo en el reportatge “Un altre periodisme per a les onades migratoris“, de Quaderns de Periodistes.

Aquest es un dels aspectes en què aprofundeix l’informe “Històries en moviment” de la Ethical Journalism Network (Xarxa de Periodisme Ètic, EJN en les seves sigles en anglès) que denuncia alguns dels principals errors que estan cometent els mitjans en la cobertura de la crisi de les persones refugiades: “no alertar el món sobre la imminent crisi de refugiats sirians el 2014, difondre àmpliament el discurs contra la immigració de líders polítics d’Estats Units i Europa, no proporcionar dades fiables i precises sobre la crisi dels refugiats, i deixar-se portar per l’exageració i el sensacionalisme”.

El periodisme que necessitem

Enfront del periodisme sense retrovisor, mancat de context, que fabrica informació per difondre en 140 caràcters, és el moment de treure a la llum el periodisme d’anàlisi que no defuig la complexitat de les situacions a les que s’enfronta i les aborda en profunditat, tenint present el fons, les seves causes i les seves conseqüències.

Observatori de mitjans com Mèdia.cat, xarxes de periodistes i professionals de la comunicació per el desenvolupament com CatalunyaDevReporter o la pròpia Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament, entre altres, han analitzat la cobertura mediàtica de la crisi de les persones refugiades i han posat sobre la taula algunes de les claus per millorar el tractament periodístic.

Més enllà de l’atenció puntual dels mitjans de comunicació en els moments de major impacte, hi ha una necessitat evident (en aquest, i altres molts temes) d’articular un periodisme de llarg recorregut que s’apropiï, analitzi i expliqui els conflictes que provoquen el desplaçament de persones entre territoris i que sigui capàs d’anar més enllà d’aquelles situacions que se succeeixen a les portes d’Europa.

El periodisme peca també d’estretor de mires. És cert que l’èxode de persones des de Síria a les illes gregues i les marees de persones a les portes de les fronteres balcàniques ocupa ara portades i tertúlies, però el relat periodístic, tendeix a practicar l’efecte imitació, no va més enllà. Les pàgines d’internacional claregen orfes de centenars de conflictes enquistats que continuen provocant l’exili de centenars de persones cada dia. Segons dades de l’ACNUR, el 2014 van ser al voltant de 14 milions les persones desplaçades de manera forçosa. L’Àfrica es dessagna des de fa anys a les guerres de República Democràtica del Congo, Mali, Somàlia o Sudan, sent aquest continent l’origen de més de 4,6 milions de persones que busquen refugi*; la situació que es viu als països asiàtics provoca la fugida de més de 8,7 milions de persones; i la població refugiada palestina continua sent la major a nivell mundial, amb més de 5 milions de persones desplaçades.,

Dones, homes, nenes i nens que fugen de situacions de conflicte armat i violència generalitzada, però també de persecucions, que tenen a veure amb la seva raça, religió, opinió política o, dues grans oblidades, quan parlem de conflicte: per raó de gènere o orientació sexual.

Urgeix trencar l’horitzó i obrir la mirada a altres conflictes latents que provoquen desplaçament forçosos de persones. Com també és necessari que el periodisme abordi un canvi de paradigma en l’elecció de les fonts que s’usen per elaborar els reportatges. Del periodisme de declaracions, centrat en la seva majoria a donar veu a càrrecs polítics, convé avançar cap a un relat basat en veus d’especialistes en la matèria, ja siguin professionals de les ONG que es troben a terreny, analistes de relacions internacionals, activistes de drets humans o les pròpies persones desplaçades. I això, en la majoria de les ocasions requereix també reforçar i millorar les condicions laborals dels professionals de la comunicació que treballen en zones de conflicte. Bona part de les i els periodistes que han cobert i cobreixen les rutes de les refugiades a Lesbos, Lampedusa o les fronteres dels països dels Balcans ho fan com a freelances, sense la cobertura de les estructures dels grans mitjans, i en condicions precàries en més ocasions de les desitjades. “S’ha precaritzat el reportatge de conflictes fins l’extrem de que hi hagi mitjans que diguin que no volen treballar amb freelances pel risc que corren. No el risc personal dels freelances, sinó el risc pels mitjans de que puguin incórrer en algun tipus de responsabilitat legal, si el periodisme more”, lamentava el periodista Javier Espinosa en declaracions al diari Praza en el moment de recollir el premi José Couso de Llibertat de Premsa, compartit amb Ricard García Vilanova i Marc Marginedas, també periodistes, i companys de captiveri a Síria, país en què van ser segrestats mentre feien la seva feina.

Un altre dels reptes de la cobertura passa per combinar la reflexió amb la denúncia per a la transformació socials, evidenciant que el conflicte que provoca l’èxode de les persones refugiades no neix del no res sinó que implica tota una sèrie de dimensions que tenen a veure amb els àmbits polític, econòmic, etc. La denúncia ha de posar el focus en frenar la denominada “retòrica de l’odi”, aquella que fomenta, generalment des de les esferes de poder, actituds xenòfobes o racistes i que no fan sinó generar pors infundats en la ciutadania, dificultant el normal desenvolupament de les polítiques d’acollida.

Abordar la crisi de les persones refugiades requereix d’una mirada que vagi més enllà de la immediatesa o d’una aposta pel perioditzem en profunditat que permeti articular uns mitjans de comunicació capaços d’ajudar les persones a comprendre el món en què habiten.

*www.acnur.org/recursos/estadisticas

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s