Actualitat / General

Ebola: de l’estereotip a l’espectacle

La darrera crisi de l’Ebola, centrada a l’Àfrica Occidental ha estat la més letal que s’ha conegut, però també la més global. Les particularitats d’aquesta crisi no estan només en el dramatisme de la quantitat de morts i afectats en general, sinó en l’aprofundiment d’una dinàmica que guanya empenta: les crisis sanitàries globals. A diferència d’altres casos, l’Ebola no era una malaltia nova, desconeguda. Tanmateix, es tractava d’una “malaltia africana”. Fins al nord global havien arribat els ressons de brots d’Ebola sempre en un lloc desconegut, a una selva remota del cor de l’Àfrica. Així es representava la malaltia al nostre imaginari. De cop i volta, la crisi de 2014 -tot i que el primer cas datava del desembre de 2013-, es va viure com una amenaça. Aquestes malalties africanes podien arribar fàcilment fins a nosaltres i això és el que l’ha fet especialment diferent d’altres.

Ebola_1

L’Organització Mundial de la Salut (OMS) la va qualificar d’emergència de salut pública internacional i el Consell de Seguretat de les Nacions Unides va arribar a dir que es tractava d’una amenaça per a la pau i la seguretat internacionals. Malgrat que la major part del patiment es concentrava al Sud (a l’Àfrica Occidental), la malaltia havia superat les barreres de la fortalesa Occidental i s’havia fet present a Europa i als Estats Units. Aquesta novetat ha estat l’ingredient perfecte per un clima quasi apocalíptic, marcat per una informació hereva del desconeixement del focus, d’aquells territoris de l’Àfrica Occidental.

El llibre Detrás del Ebola. Una aproximación multidisciplinar a una cuestión global arriba per omplir alguns d’aquests buits. Dos experts africanistes amb trajectòries i enfocaments acadèmics força diferents, Óscar Mateos i Jordi Tomàs, han coordinat aquest treball que precisament té la seva fortalesa en la multidisciplinarietat. Tomàs i Mateos han “reclutat” un grup d’investigadors dels àmbits més diversos, per mostrar i abordar totes les cares de la crisi.

Detras-del-Ebola

El llibre agafa el brot d’Ebola més mortífer de la història i el dissecciona per tal de mirar-lo des de tots els angles possibles, i així fer comprensible aquest episodi, per tal d’evitar caure, un altre cop, en les simplificacions. Una crisi com aquesta que es tracta és necessàriament complexa i en aquesta complexitat s’ha d’abordar, tant per arribar a comprendre-la, com per lluitar-hi. A “Detrás del Ebola”, aproximacions epidemiològiques i clíniques comparteixen pàgines amb d’altres antropològiques; els factors ecològics i socioeconòmics de la crisi apareixen al costat de l’enfocament de gènere; les experiències de les ONG en la lluita contra la malaltia es combinen amb la utilització de les noves eines de les TIC desplegades per aquest objectiu; els estudis de cas dels països més afectats mostren reaccions i resultats diferents; i la interpretació dins un enfocament que podríem considerar geopolític, complementa una visió etnogràfica de la crisi. Evidentment, no podia faltar una anàlisi de la cobertura mediàtica.

José Carlos Sendín i Rebeca Martín són els encarregats de descodificar el seguiment mediàtic i la seva anàlisi resulta interessant, sobretot, si estem disposats a aprendre de les nostres errades. Sendín i Martín mostren algunes realitats diferents, com per exemple, la de la cobertura internacional i la que es va fer als mitjans espanyols, tenint en compte que la crisi va tenir un impacte concret a l’Estat. Pel que fa a la cobertura internacional, constaten un punt de partida que determina el seguiment posterior: la crisi de l’Ebola va encaixar a l’agenda dels mitjans internacionals, perquè la natura de la notícia es correspon amb els estereotips sobre el continent. “La crisi de l’Ebola”, diuen els investigadors, “es va instal·lar a les pantalles dels televisors de tot el món, no només i primordialment per la gravetat de l’esdeveniment, sinó també perquè, de nou, es tractava del tipus de notícia que ens arriba habitualment des de l’Àfrica i era congruent amb l’imaginari sobre l’Àfrica, ja assentat a les nostres ments”. I, en aquest sentit, l’anàlisi fa referència a que “una de les narratives predominants per associar l’àmbit africà és la del subdesenvolupament”. I afegeixen que “la funció d’aquesta narrativa o discurs és oferir una suposada explicació simple i fàcil de digerir per audiències massives, però que amaga la complexitat, la història i, sobretot, als protagonistes locals i les seves dinàmiques”.

Ebola_3

En aquest àmbit internacional, Sendín i Martín han detectat una dinàmica que es repeteix després a escala espanyola, i és que “la cobertura informativa sobre l’Ebola va caure radicalment un cop que els casos detectats als països del Nord van ser controlats, tant als Estats Units, com al Regne Unit i, especialment, a Espanya”.

Aquesta constatació ens permet desplaçar-nos fins a la cobertura mediàtica de la crisi a l’Estat, on els investigadors han detectat una deriva des d’un relatiu desinterès fins a la conversió de la notícia en espectacle. Abans que el contagi del religiós Miguel Pajares ocupés les portades, “les informacions es reduïen a recomptes d’afectats per l’Ebola al continent africà o la repatriació dels estatunidencs afectats pel virus”, diu l’estudi. Després d’una breu transició, la repatriació de Pajares va fer esclatar l’espectacle. Es pot detectar un cert to irònic quan els investigadors constaten que l’atenció internacional es va fixar a La Iglesuela, el poble del malalt, i que “a les diverses cròniques que es realitzen des d’allí passen pels micròfons de les emissores molts dels poc més de 300 habitants que té el poble”. En relació a la repatriació els investigadors són categòrics: “L’espectacularització es va fer palesa. I l’alarma social també”. I és que els mitjans es van preocupar més de seguir a la comitiva en temps real que de difondre informació entenedora i rigorosa sobre la malaltia.

L’espectacle va arribar a la màxima expressió amb el contagi de Teresa Romero, la infermera dels religiosos que van patir el virus i van acabar morint. En aquest cas, Sendín i Martín només poden destacar que el que més empremta ha deixat, han estat, precisament, les males praxis: “la realització d’entrevistes amb alguns dels afectats en situacions complicades de salut”; “la difusió de la identitat de Teresa Romero al cap de poc de conèixer-se la notícia”; “la manca prudència i tendència a l’alarmisme d’alguns col·laboradors, així com un tractament superficial, amb manca de rigor científic i generador d’alarma social a l’hora de transmetre informació”; “la publicació d’errades”; “la difusió d’especulacions sobre l’origen del contagi”; “la confiança dels mitjans en qualsevol persona propera a algun dels afectats”; o “la guerra entre els mitjans per aconseguir l’entrevista exclusiva de Teresa Romero després de la seva recuperació”.

De l’anàlisi es desprèn una dolenta gestió de la crisi en termes de transparència informativa per part de l’administració, però també una oportunitat perduda per part dels mitjans. La crisi de l’Ebola ha demostrat una tendència inevitable a l’espectacle. Un espai en què tot s’hi val, en què les normes ètiques queden suspeses. Un exemple de la renúncia al paper social dels mitjans només en favor d’una audiència arrelada al fang. Com a la resta del llibre, les errades mostren un comportament del que també es pot aprendre.

Article de Carlos Bajo

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s