Actualitat / General

10 eines per millorar la cobertura d’un conflicte

El principal objectiu del projecte DevReporter Network és millorar la informació relacionada amb la cooperació i el desenvolupament. Una de les principals temàtiques relacionades que cobreixen els mitjans són els conflictes. Per aquesta raó, al vademécum que estem elaborant a partir de les aportacions de comunicadors/es d’organitzacions i periodistes, fem referència a principis essencials per a una bona comunicació i cobertura periodística. Entre altres, subratllem la necessitat de fer periodisme de seguiment, i així no relegar determinats conflictes a l’oblit, i també aportar dades de context i explicar les causes i no defugir de la complexitat. Alhora, es posa sobre la taula la necessitat d’afavorir el periodisme de solucions. El vademécum final el presentarem al Fòrum Internacional de Barcelona el 4 i 5 de febrer, però de moment, compartim un article interessants sobre la cobertura de conflictes de Matilde Gordero i Laia Soldevila publicat a l’Observatori Mèdia.cat

refugiats2-750x400

Per Matilde Gordero i Laia Soldevila

Des de fa setmanes, la diàspora de ciutadans sirians que fugen de la guerra i truquen a les portes d’Europa omple planes de diaris, és un tema central a les tertúlies radiofòniques i obre telenotícies. Aquest èxode té moltes dimensions: polítiques, socials, econòmiques, històriques i evidentment humanes i, com a tal, la feina dels periodistes a l’hora d’abordar la qüestió no és fàcil. Amb la intenció d’analitzar aquesta greu emergència humanitària i la d’altres països que actualment es troben en la mateixa situació, i la seva cobertura mediàtica, l’Agència Catalana de Cooperació ha organitzat, aquesta setmana, una reunió amb persones expertes en conflictes i mitjans de comunicació.

L’Observatori Mèdia.cat ha assistit a la trobada i ha recollit algunes de les reflexions sobre aspectes que els periodistes haurien de tenir en compte a l’hora d’escriure sobre conflictes:

1. Parlar també de les causes del conflicte, no només de les seves conseqüències.

És important no centrar-se només en la més estricta actualitat. Cal obrir el focus periodístic i contextualitzar la situació: quines són les causes que han provocat les actuals conseqüències. Un bon article és aquell capaç d’explicar les causes de la situació actual, aportar dades i abordar el drama humà que està suposant.

2. Preguntar-se quina és la responsabilitat del propi país en el conflicte (i la dels països implicats en la cerca de solucions).

De vegades, els conflictes armats de què es parla als mitjans de comunicació queden lluny del lector, tant geogràficament com emocional. En un món global, però, la imbricació entre països és molt comuna. Hem de tenir en compte què hi té a veure el nostre país, quina ha estat la seva actitud fins ara i com s’hi ha relacionat. En el conflicte sirià, per exemple, quina ha estat l’actitud de l’estat espanyol? Fa tant sols dos anys el govern estava disposat a vendre-hi armes. Fins fa poques setmanes, s’ha negat a acollir refugiats sirians.  És important fer el mateix exercici amb altres països que fan declaracions.

3. Anar més enllà de les declaracions i les intencions polítiques i, sobretot, contextualitzar.

És important no confondre una voluntat o una demanda amb una acció o un fet executat. Les declaracions poden formar part de la notícia, però recordem: cal corroborar-les i, sobretot, aportar-hi context. Aquestes setmanes, per exemple, diversos ajuntaments han declarat que acolliran refugiats sirians. Fer-ho, però, no depén d’ells en primera instància, sinó que és el govern espanyol qui té competències per acordar amb els altres estat europeus quants exiliats s’acolliran, en quines condicions i com s’escolliran. Després el govern central acorda amb les autonomies com es distribuiran els nouvinguts i aquestes ho pacten finalment amb els governs municipals.

 4. Defugir dels articles i les anàlisis simples perquè els conflictes no ho són.

Amb l’èxode de persones síries i l’allau informatiu que han suposat, les entitats presents a la reunió han alertat del perill d’acabar dividint els immigrants entre bons (el sirians, refugiats, a qui molta gent ha ofert casa seva) i els dolents (la resta de persones migrants que arriben al nostre país, molts dels quals per motius econòmics, per buscar una vida millor). Cal evitar que dels articles es desprenguin aquesta dualització massa simple. Es tracta d’explicar els processos migratoris de forma comuna i a la vegada complexa: tot i que les causes de la immigració poden ser diverses (potser coincidents com la depauperació econòmica o potser no, com una guerra), la conseqüència, abandonar el país per buscar una vida millor, és compartida per les persones migrants.

5. Fer ús d’un llenguatge concís i inclusiu.

Cal ser extremadament curós quan parlem de persones en una situació d’alta vulnerabilitat. De la mateixa forma que cal explicar què és un refugiat, què és un immigrant i què és un desplaçat (tot i evitar l’estigmatització, com hem apuntat en el punt anterior), s’ha d’evitar deshumanitzar la gestió de les conseqüències del conflicte, com ara parlar de quotes en comptes de persones.

6. Visibilitzar els casos positius.

Moltes vegades allò que és notícia és el conflicte a un territori. L’atenció periodística continuada a la violència genera una única percepció, negativa, al lector: conflictes armats, violacions de drets humans, èxode massiu, etc.  Però el territori és complex i hi ha moltes experiències o iniciatives que no tenen cap d’aquests components i, precisament per això, no té cobertura mediàtica. En el cas del pròxim orient, per exemple, s’han vist molt poques cròniques parlant del Kurdistan. Aquesta nació, que es troba partida entre Síria, Iraq, Iran i Turquia, representa, especialment en aquest darrer país, una alternativa democràtica a la regió. La comunitat kurda lluita amb eines emancipadores, d’igualtat de gènere i amb un programa social per sobreviure enmig del conflicte que viu la regió. Tanmateix, la seva causa a omplert pocs titulars. No seria hora també de parlar-ne?

7. Combinar la reflexió i la denúncia.

Cal explicar la dimensió del conflicte i els interessos geopolítics sense deixar de banda el drama humà que provoca. Els conflictes no tindrien el mateix abast sense el tràfic d’armes i això implica molts països que ara es neguen a assumir els seus compromisos.

8. Obrir el focus de la denúncia.

No s’ha de perdre de vista altres conflictes i vulneracions dels drets humans més enllà de l’actualitat més immediata i del focus mediàtic i social. Bé per interessos geoestratègics, bé perquè són conflictes o règims de llarga durada, han passat a un segon pla. Per exemple, les decapitacions que porta a terme l’Estat Islàmic són seguides arreu del món, indignen societat civil i governs d’arreu i omplen portades, mentre que les execucions a l’Aràbia Saudita, que el maig s’apropaven ja als 100, passen desapercebudes per molts mitjans i són obviades per un gran nombre de mandataris de països occidentals.

9. Pensar en el llarg termini.

L’asil no és una condició temporal i la resposta massiva en calent, com l’allau d’ofertes d’acolliment, pot ser contraproduent si no es gestiona bé. S’ha d’encarar l’etapa postsolidària. Les persones refugiades tenen unes necessitats que s’han de tenir en compte, tant per la societat d’acollida com per les institucions. Els periodistes hauran de vetllar pel compliment de les garanties de l’estat de dret i denunciar-ho quan es produeixin vulneracions. A més, no hi ha una única resposta per a totes les persones que arriben i algunes d’elles es poden trobar amb dificultats i impediments greus, com ara acabar a un Centre d’Internament d’Estrangers (CIE). S’ha de gestionar les pors que puguin sorgir, per exemple, a que saturin el mercat de treball i els serveis públics o a que modifiquin la nostra cultura.

10. Consultar persones expertes en conflictes per contrastar i ampliar la informació de les fonts oficials.

A Catalunya hi ha institucions, entitats i centres de recerca especialitzats en aquesta temàtica que poden ajudar a ampliar la visió del conflicte. Algunes d’elles van ser presents a la reunió a l’ACCD: l’Institut Català Internacional per la Pau, l’Institut de Drets Humans de Catalunya, l’Escola de Cultura de Pau, Igman Acció Solidària, Centre Delàs, el CIDOB i la Fundipau. A més de comptar amb especialistes reconeguts, disposen de fons documentals als seus webs i als seus centres que resulten molt útils per elaborar informació.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s