Actualitat / General / Mitjans

Reflexions de fotoperiodistes sobre la imatge d’Aylan Kurdi

En portada de molts diaris, protagonista dels informatius, central a les xarxes. La fotografia del nen kurd-sirià de tres anys Aylan Kurdi mort a una platja ha irromput a totes les redaccions -algunes fins i tot han compartit els debats- i a totes les llars. Ha donat la volta al món i els cliks, els retweets, les pàgines impreses i les pantalles l’han acabat classificant a la llista d’aquelles imatges a les que se’ls atorga el “privilegi” de passar a la Història. Ha bullit la indignació, els debats ètics i periodístics, i moltes preguntes: De què servirà aquesta transcendència que altres imatges, igualment aterradores i infames, no han tingut? Per què aquesta? Quines conseqüències té el seu impacte? Mostrar amb tanta cruesa la punta de l’iceberg de les guerres servirà per anar al fons de la qüestió? Àlex Gutiérrez al Diari Ara, que va decidir no publicar la foto en portada, s’arriba preguntar si, precisament, aquells diaris que mai han anat al fons de la qüestió, que “criminalitzen sistemàticament immigrants i refugiats però avui es fan els jesuischarlies posant la foto en portada”, “patiran algun desgast”. El Periódico, que, contràriament, va decidir posar-la en portada, va publicar un article que recull de les posicions de diversos mitjans d’arreu.

Nosaltres, hem volgut recollir les reflexions de diversos fotoperiodistes sobre la conveniència o no de publicar-la i les seves conseqüències. Un d’ells, el fotoperiodista freelance Daniel Burgui ens ha retornat una reflexió més extensa, que paga la pena reproduir sencera.

Agus Morales – periodista

AgusMorales

Vaig arribar unes hores tard a la publicació de la fotografia i el primer que em va sorprendre va ser el debat deontològic que es va organitzar d’immediat al seu voltant. Ens oblidem de la realitat immediata (i terrible) que descriu la fotografia i muntem de seguida debats adjacents.

El segon que vaig pensar és que tenim el llindar de la tolerància al dolor aliè massa alt. Al final, després de tanta mort i destrucció a Síria, això és el que ha aconseguir sensibilitzar més gent o almenys això sembla. La societat es mou a cop d’impactes emocionals, cada vegada menys permanents. A la indignació màxima la succeeix l’oblit. No crec que aquesta sigui una excepció.

Jordi Borràs – il·lustrador i fotoperiodista

Jordi-Borras_ARAIMA20131017_0112_4
Difícilment puc mirar atentament la fotografia del petit Aylan Kurdi mort a la platja. Tinc dos fills de la seva edat i l’impacte és tal, que m’és impossible aturar la vista més de dos segons a una imatge tan dura, perquè no hi veig un desconegut, hi veig un dels meus fills. Massa cruel, massa injust, massa tot. Indescriptible, em supera, i això que se suposa que jo, com a fotògraf, hauria de poder-ho fer.

He pensat però, des del dia en que va sortir publicada, si aquesta fotografia era necessària publicar-la o no. Però les contradiccions em superen i no n’he tret, encara, cap conclusió ferma. Aquesta fotografia l’haguéssim publicat igual si el nen hagués aparegut a la platja de la Barceloneta a resultes d’un creuer que hagués naufragat? Possiblement no. I algú podria argumentar que són casos diferents: una cosa és un accident i l’altra, molt diferent, el drama dels refugiats. Sí, d’acord, però potser també hi ha un motiu de classe. Nosaltres sempre som molt curosos amb “els nostres morts”, i amb els dels altres, tendim a l’espectacle. Periodisme? No ho sé. Despertar consciències? Possiblement. La foto era necessària? No puc, a dia d’avui, contestar aquesta pregunta…

Víctor Serri – coordinador de fotografia de la Directa

VictorSerri
Personalment crec que la qüestió de la conveniència sobre la publicació de la fotografia del nen kurd mort a la platja és un fals debat, i el pitjor de tot, és que és un debat recurrent. Periodísticament és la foto que s’ha de penjar. Des del punt de vista del fotògraf, poden haver-hi més visions: la messiànica, esperar canviar les consciències amb una imatge; la capitalista, amb què es busca una foto que vengui; la documental, que busca una imatge que descrigui una realitat que ningú coneix. I moltes més.

Però on és el debat? En la falta de sensibilitat cap als lectors, o en la manca d’empatia cap a les víctimes? En la problemàtica del gust cap al “morbo”, o del sensacionalisme periodístic?

Pel que fa a la sensibilitat dels lectors, n’hi ha que, normalment, no estan informats dels fets, que principalment llegeixen (no-llegeixen) mitjans de comunicació convencionals, no implicats en allò social. Aquests lectors són europeus, sovint de classe mitjana, o de la petita burgesia, amb un fort desconeixement històric i polític. No s’adonen que el que veuen és la directa conseqüència del que l’estructura capitalista-imperialista europea, a la qual han donat suport de manera directa i/o indirecta, n’és la responsable. Quotidianment, no fan res per canviar una situació actual, sinó que l’alimenten, potser sense ni adonar-se’n.

I les víctimes? Potser empatitzar no és “respectar un moment tràgic”, que com a lògica és típic de la mentalitat catòlica, on els punts claus de la vida s’han de celebrar o marcar d’alguna manera. Potser és més empàtic fer alguna cosa per algú que és llunyà culturalment, políticament, a nivell de classe i està patint una agressió institucional per part d’un sistema, que no fer res. I mostrar aquesta violència, donar a conèixer el que està passant és empatitzar.

Considero per tant que aquesta fotografia s’ha de mostrar. Perquè és periodísticament rellevant, perquè documenta un moment sense cap manipulació, perquè ferir la sensibilitat de les classes mitjanes-burgeses europees és èticament just. I no per despertar consciències, sinó perquè és visibilitzar els efectes del sistema capitalista i imperialista en les persones.

Edu Bayer – fotoperiodista, col·laborador a diversos mitjans internacionals

EduBayer

És una imatge molt impactant d’una realitat horrorosa. Trobo totalment encertada la publicació d’aquesta imatge per part dels mitjans seriosos. No em semblaria seriós el contrari: que tenint aquesta imatge, la premsa obrís amb una foto més fàcil de pair.
Tenim les guerres a tocar i els refugiats morint al mar per intentar salvar les seves famílies. Els periodistes ens ho han d’ensenyar, n’hem de parlar i s’han de prendre mesures per ajudar-los. Crec que es tracta d’això.

Aquesta imatge, em recorda una mica la foto de Nick Ut de la nena del Napalm al Vietnam. En aquest cas, el desenllaç és pitjor, perquè el nen està mort i es percep un silenci macabra. Però no veig el groguisme enlloc. Aquesta imatge ens interpel·la directament, com a membres d’un estat europeu. Al marge del dolor que ens produeix, l’únic petit dubte sorgeix uan intento posar-me en el lloc de la família del nen. No tinc clar què ens diria que hem de fer…

De totes maneres, la fotografia en sí, em sembla feta amb un cert grau de respecte i distància. Tot el possible en una situació com aquesta i és d’agrair la professionalitat de la fotògrafa.

Daniel Burgui – periodista i fotògraf freelance

DanielBurgui

Publicar o no la fotografia del nen sirià, Aylan Kurdi, a la platja és com preguntar si li donaríem el tir de gràcia. Francament a mi, com a periodista i reporter, se’m fa difícil arribar a alguna conclusió clara, bàsicament perquè em fastigueja i em fa ràbia pensar que la foto del nen a la platja té més valor, rellevància i impacte estant mort que viu.

Com a periodista, com a mitjans, hem estat incapaços prèviament de generar suficient impacte i empatia sobre les persones que s’amunteguen a les portes d’Europa i hem fracassat en explicar i fer entendre que fugen de conflictes, fam o presecució. Aquesta idea cau sobre mi amb més pes que qualsevol altre debat sobre ètica periodística o bones pràctiques i sobre l’eterna discussió de perquè mostrem unes morts més explícitament que altres (tan sols ens hem de remuntar unes setmanes enrere, quan dos reporters van ser tirotejats als EUA per un excompany de la seva mateixa cadena de televisió i es van guardar amb zel qualsevol imatge de l’atac, mentre que amb altres som extremadament pornogràfics i morbosos: com el del supermercat a Nairobi o a la universitat de Garisa). Era la foto d’Aylan Kurdi la nostra última bala per a provocar indignació, per a explicar més i millor el major desplaçament forçós de persones de la nostra història? Endavant. O simplement aquesta foto icònica que il·lustra la notícia genera un efímer impacte, una impressió, sense explicar res? Mal assumpte.

Sense dubte, la foto és icònica perquè el nen és “dels nostres”. Posseeix el poder del símbol, de sentir-nos identificats, de veure’ns allà, de veure els nostres nens: tan blanc, tan ben vestit, tan contrastat amb la platja, adormidet boca terrosa. Tanmateix, la representació de la mort i la violència ens fa participar en ella com a espectadors. I sovint, la violència sobre les víctimes lluny de generar empatia, ens genera repulsa, arcades. És inevitable comparar aquesta imatge amb la de Kevin Carter que va guanyar el premi Pulitzer el 1994 i la nena propera al voltor a Sudan, durant la crisi de fam. Que no obstant, malgrat l’impacte que va generar, sempre va fallar-li el peu de foto. La imatge no explica que aquella nena, en realitat, era un nen i que estava en tractament, recuperant-se de la desnutrició, i que no se l’anava a menjar cap au carronyaire. I que era possible salvar més persones, que hi havia solució.

Personalment crec que es pot publicar la foto d’Aylan Kurdi si aquesta foto va acompanyada d’alguna cosa més. Sóc dels que creu que no és veritat que una foto val més que mil paraules, perquè moltes d’aquestes mil paraules poden ser errònies o estar equivocades. Aquesta foto no pot substituir el nostre treball com a periodistes i que la mandra i la vagància ens guanyi terreny. Com a societat i com a lectors hauríem de ser més exigents. Creure que una poderosa imatge simplement podrà substituir tota la muntanya de milers i milers de paraules doloroses, falaces i imprecises que prèviament es van utilitzar per demonitzar i estigmatitzar la família d’Aylan Kurdi i altres com ells quan vivien, és equivocar-se. Mentres vivien van ser qualificats com a “emigrants, assaltadors de tanques, mers “bultos” de la pressió migratòria, de l’allau de refugiats”. Fins i tot “terroristes”. I els que els ajuden són traficants, negrers. Més ens valdria explicar que un bitllet d’avió i una sol·licitut d’asil ben tramitada no costaria més de 200 o 300 euros, i seria un viatge segur per a aquesta família. Avui mateix, el pare del nen deia a la premsa que deixin d’oferir-li de tot, perquè ell ja no té res: ni la seva dona, ni el seu fill. No ens n’aprofitem sobretot, no usem la foto de la mort d’algú per a deixar d’explicar una història i una realitat complexa.

*Fotografia de portada: UNICEF/Marshall Tuck

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s