Actors de la cooperació / Actualitat / Bones pràctiques / General

Kristoffer Kinge: “Amb els premis, hem tret al carrer el debat sobre comunicació d’ONG”

Als Països Baixos, IDLeaks ja està preparant uns premis inspirats en els Rusty Radiator Awards de Noruega, impulsats el 2013 pel Fons d’Assistència Internacional dels Estudiants i Acadèmics Noruecs SAIH. Valents i atrevits, denuncien les campanyes basades en els estereotips -Rusty Radiator-, i posen en valor la comunicació transformadora i respectuosa -Golden Radiator. A la darrera edició, es va emportar el “Radiador d’or” una campanya de Save the children sobre la guerra de Síria i va rebre la major crítica l’organització canadenca Christian Children Fund, que ja havia estat nominada en la primera edició. Conversem amb Kristoffer Kinge, un dels impulsors dels premis des de SAIH.

KristofferKinge

Entrevista: Gemma Garcia

Quan i perquè vau començar a treballar sobre la mirada i la comunicació del Sud?

Vam començar a treballar sobre el que anomenem “Our view of the South” (La nostra mirada del sud) el 1999 perquè estàvem molestos amb la manera en què Àfrica estava retratada als mitjans de comunicació, una imatge molt reduïda del que és Àfrica en realtiat. És el continent més gran del món, amb la tercera població més nombrosa, engloba 54 països i diferents cultures, religions i maneres de viure. No pot retratar-se com un obscur continent amb nens afamats i persones passives a qui només poden ajudar els altres i no ells mateixos. Realment ens molestava perquè coneixíem veus molt potents de diferents països del continent. Volíem que la mateixa gent expliqués les seves històries. Durant uns anys érem els enfadats, especialment amb un gran canal de televisió noruega que mostrava constantment fotografies de pornografia de la pobresa: nens amb mosques als ulls; com si els nens africans no fossin capaços d’apartar-se les mosques. Vam començar a assenyalar aquestes males pràctiques i vam fracassar, perquè la gent, orgullosa de donar diners, va sentir que els atacàvem. Aleshores vam veure que havíem d’aproximar-nos al tema d’una altra manera.

Amb la campanya Africa for Norway, poseu la gent davant d’un mirall. Quin efecte va generar?

Volíem fer pensar la gent. Érem estudiants i mai havíem fet alguna cosa similar abans, no sabíem què passaria. Va ser una bomba! Amb un parell de setmanes teníem prop d’un milió de visualitzacions. No podíem creure-ho! Crec que vam aconseguir tocar la fibra, tocar una sensació compartida. Potser molta gent no hi havia pensat en profunditat, però ho van entendre. Ens vam posar davant d’un mirall i vam girar la imatge, la gent s’hi va reconèixer i va pensar com d’estúpid resultava: els noruecs no som només això i ens hi redueixen. Ens vam reconèixer a nosaltres mateixos i la forma com comuniquem sobre els altres. Crec que va funcionar perquè vam utilitzar l’humor, que pot fer veure les persones més enllà i ser més receptiva.

Quina reacció es va produir al sud?

Va tenir moltes més visites a països del nord, però també vam rebre reaccions del Sud. Em van entrevistar en un mitjà sud-africà i em van dir que els havia agradat molt la iniciativa perquè posava el dit a la nafra, a allò que els molestava. Vam tenir bones reaccions de la societat civil, els mitjans i altres actors africans, van agrair que es comencés a treballar en aquest sentit des del nord.

Quines raons us van empènyer a llançar els Rusty Radiator Awards?

El primer vídeo com a SAIH el vam fer el 2012. Vam aconseguir arribar al gran públic: 2 milions de visites en poc temps. Però vam pensar que no era suficient que només els miressin i en parlessin. Volíem generar quelcom més participatiu. Impulsant els Rusty Radiator, vam possibilitar que la gent pogués implicar-se, veure els vídeos de les ONG, nominar-los i votar els preferits. Així vam portar el procés de reflexió un pas més enllà i va funcionar. No tot el món que mirava els vídeos votava, però es va estendre el debat i va activar un procés de reflexió interessant. Almenys a Noruega, ara, els captadors de fons no tenen por, però sí que es preocupen per si són nominats.

És una iniciativa valenta, perquè s’atreveix també a criticar les males pràctiques. Creus que la crítica des de dins ha estat un tabú?

No estic segur si li diria tabú, però sí que no s’ha fet suficient. Com a ONG hem de ser capacess de criticar-nos. Som una comunitat petita i fem coses importants, però hem de mirar-nos a nosaltres mateixes i dir-nos “estem caminant en una direcció equivocada”. Hem de veure quins significats transmetem a través de la comunicació i la captació de fons. No podem seguir utilitzant imatges que van funcionar en el passat, sinó que s’ha de crear quelcom nou. Aquestes imatges d’extrema pobresa van funcionar els anys 70, perquè mai s’havien vist dins les cases, a través del televisor. Hi havia una crisi de fam i s’havien de mostrat les imatges de la crisi, però no pots reduir l’Àfrica a aixo. Has de fer un equilibri, visibilitzar també allò positiu. A més, hem de mostrar les estructures darrere la pobresa.

Els premis han tingut algun efecte sobre la comunicació de les ONG?

És precipitat dir-ho perquè és el segon any (serà el tercer aviat) que els organitzem, però diria que el darrer ens va costar més trobar Rusty que el primer. Crec que hi ha hagut millores, almenys a Noruega se’n parla. Hi ha hagut un augment de participació en les nominacions i per tant, més compromís amb la causa. Tenim “ambaixadors Radiator” que ens envien espots quan els veuen a la tele o al carrer. És genial haver tret al carrer el debat sobre la comunicació d’ONG.

Esteu canviant els marcs de la gent que pot pressionar per a que les ONG canviïn els seus?

Exacte, ho espero i seria molt positiu! Ens arriben nominacions de Canadà, Austràlia, Alemanya…Però també impacta que hi hagi ONG que continuïn comunicant de la mateixa manera. Vam veure com el guanyador de Rusty Radiator de 2013 va ser nominat el 2014, amb un espot molt similar a l’anterior…

Per a llançar els premis, dueu a terme una campanya transformadora en sí mateixa, amb vídeos com Who Wants To Be a Volunteer

Aquest vídeo és creatiu i amb humor, que és més atractiu, i resulta viral. Ens ha sorprès com ha agradat i com s’ha compartit a les xarxes. Especialment, l’any passat vam tenir l'”ajuda” de Bob Geldof i la seva versió de “”Do They Know It’s Christmas?”, perquè molts mitjans, com la BBC, ens van contactar per a que comentéssim el fenomen com a experts.

Després de veure tants vídeo de campanyes d’ONG, quines són les principals males pràctiques que detectes?

Per començar, massa simplificació: un vídeo ha de ser comprensible i comunicatiu, però sense simplificar tant. És important que la gent parli i expliqui les seves pròpies històries, no com en un dels vídeos de l’última edició, on una dona i un nen estan paralitzats sota el sol amb una veu en off. Aquest contrasta amb el Golden Radiator on apareix una noia de Libèria que explica la seva pròpia història: com va aconseguir ajuda i com està tirant endavant. Per altra banda, s’ha d’anar amb compte amb les celebritats, poden ser útils però tenen riscos. Per exemple, sé que Angelina Jolie és ambaixadora de les Nacions Unides, però no sé de què. Crec que es fa més cas a la celebritat que a la causa. I per últim, no deshumanitzar la gent, no robar-los la dignitat: les persones volen canviar les seves realitats, no volen ser uns receptors passius, doncs respecte-m’ho.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s