Actualitat / General

Cal que la comunitat educativa ens recordi els nostres deures?

Sóc periodista i professora de secundària. En conèixer els tristos fets de l’Institut Joan Fuster, el primer que em va passar pel cap va ser: no diguis res, no opinis, no especulis… Em feia por caure en conclusions massa precoces, poc fonamentades, basades en la ignorància. Així que vaig passar la responsabilitat als professionals que estaven cobrint la informació. Amb un resultat, en la majoria de casos, decebedor.

20150420_jfuster-131

Periodistes a l’entrada de l’Institut Joan Fuster. Foto d’Enric Català, publicada a la Directa (@La_Directa)

En la meva experiència docent, m’ha sobtat com els meus alumnes em superaven en coneixements sobre les estratègies de combat dels romans, els noms dels avions de guerra més famosos, i he assistit a la fascinació per algunes armes de les quals jo no coneixia l’existència. És aquest accés a la violència i les armes la raó de l’assassinat d’ahir? No tenia resposta, al contrari que molts mitjans que ja han donat detalls sobre les sèries de televisió que consumia l’agressor o la possessió de diverses ballestes o matxets. Em preocupa la normalització de la violència a la societat, i estic absolutament d’acord amb el comunicat de Desmilitaritzem l’Educació, però no en tinc prou per justificar els fets.

Tampoc no gosava assegurar que els trets de personalitat del menor podrien conduir a preveure el que va passar. Fins i tot si hagués tingut un diagnòstic i si es confirma el brot psicòtic, cal recordar que només en poques ocasions pot ser violent, com va explicar el telenotícies de Televisió Espanyola, amb declaracions d’un especialista que indicava que cal separar la malaltia mental del crim. Aquesta peça informativa de context va ser l’excepció de la cobertura del Telediario. La majoria d’informacions presentaven el menor com si es parlés d’un terrorista –armes que posseia, croquis i seqüència simulada de l’atac- i a més, van emetre testimonis de menors el dia dels fets. La televisió catalana, mitja hora abans, no les havia ofert.

L’AMPA de l’Institut Joan Fuster ha publicat un comunicat per reivindicar l’article 36 de la Llei de protecció de menors, referit al dret de protecció de l’honor, la dignitat, la intimitat i la pròpia imatge. Asseguren que alguns mitjans de comunicació han violat aquests drets “repetidament en moments molt difícils per als menors, els seus educadors i les seves famílies”.

Per què ha estat necessari aquest comunicat? Només una hora després dels fets, segons el periodista de la Directa Jesús Rodríguez, “la situació s’havia fet tan insostenible que diverses mares i profesores s’han agafat de les mans i han fet una cadena humana per fer fora la premsa”. Vilaweb informava al dia següent que “els professors, els pares i els alumnes han carregat contra el tractament informatiu de la tragèdia desplegant la pancarta ‘Exigim respecte’ i creant un cordó humà d’estudiants vestits de negre que ha intentat impedir als càmeres filmar l’accés dels menors”.

Cal que la comunitat educativa ens recordi els nostres deures? L’AMPA també convida a llegir el codi deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya, especialment l’article 9: “Respectar el dret de les persones a la seva pròpia intimitat i imatge, especialment en situacions de vulnerabilitat i malaltia i en casos o esdeveniments que generin situacions d’aflicció o dolor, evitant la intromissió gratuïta i les especulacions necessàries sobre els seus sentiments i circumstàncies, especialment quan les persones afectades ho explicitin”.

De què ens serveixen tants detalls, el croquis, de qui era la ballesta, les fotos dels pares o la informació sobre les seves activitats extraescolars? Les xarxes socials i els missatges virals ja han fet conèixer el nom del menor i la seva (suposada) personalitat, però els mitjans de comunicació tenen una responsabilitat. Dret a la informació? Sí. Però, en aquest cas, mai a l’espectacle.

Com escrivia el periodista de Crític Sergi Picazo sobre la tragèdia de l’avió de Germanwings, “quan hi ha una gran catàstrofe amb milers de periodistes seguint-la en directe i a l’instant, el primer que troba a faltar el ciutadà és la informació fiable, rigorosa i de qualitat”. L’observatori de mitjans Media.cat mostrava en un article les contradiccions dels mitjans en les seves primeres informacions “per aconseguir la millor exclusiva dels fets” i plantejava “si val la pena fer una cobertura” davant d’una situació confosa i sense informació fiable.

Quin paper tenen els mitjans davant d’uns fets com els de l’Institut Joan Fuster? Cal informar, fugir de l’espectacle, plantar els drets davant de tot, fer periodisme. Raons, causes, informacions contrastades. Preguntar-se si calen recursos, econòmics i humans, per detectar i prevenir la violència. Com feia Pau Rodríguez, al Diari de l’Educació, demanant-se “quins són els mecanismes, si és que existeixen, que no s’han activat?”.

El periodisme hauria de donar veu als que en saben, concedir-los el poc espai que deixa la censura del minut, i no malgastar-la en declaracions d’alumnes, plànols de l’agressió i llàgrimes sensacionalistes.

Si els periodistes fem bé la nostra feina, no caldrà que un grup de mares i pares ens hagin de demanar respecte.

Iolanda Parra, especialitzada en periodisme de pau
Col·lectiu de Periodistes Contrast

One thought on “Cal que la comunitat educativa ens recordi els nostres deures?

  1. Estic absolutament d’acord amb el que planteges, Iolanda. S’ha abusat en excès del sensacionalisme i dades sobreres, que no condueixen a res o, en tot cas, a fomentar la morbositat, l’espectacle, com tu dius.
    Com també m’ha indignat, perquè no aporta absolutament a res, donar les dades de l’ADREÇA DELS PARES DEL PROFESSOR MORT!!!
    Al diari El País d’ahir s’escribia que els Mossos i un equip d’atenció psicològica van anar al pis on viuen els pares del professor “en el número 8 de la calle Vilaller del barrio leridano de Cappont”. I a qui carai -per ser correecte- l’importa on viuen exactament els pares? per fomentar la morbositat dels veïns i marquin amb una creu allà on viuen el dolor intens els pares per la sobtada pèrdua?
    Límits a la informació.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s