Actualitat / Entrevistes / General

Félix Zurita: “Visibilitzar allò invisible és el repte de la comunicació”

Entrevista d’Amparo Pernichi López i Paqui Durán Lama
Publicada al nº64 de Pueblos – Revista de Información y Debate


Amb més de trenta anys d’experiència, Félix Zurita és un dels principals referents en producció audiovisual de tota Amèrica Llatina. Fill d’emigrants espanyols a Suïssa, va estudiar sociologia i ciències polítiques, va deixar les classes per les càmeres i va viatjar fins a Nicaragua en plena ebullició sandinista. Va ser testimoni dels processos revolucionaris, guerres civils i moviments de resistència que van succeir-se a Centre Amèrica durant els anys vuitanta. Va treballar per les principals cadenes de televisió europees i algunes agències internacionals fins que va fundar la seva pròpia productora audiovisual Alba Films, amb la que ha arribat a realitzar gairebé un centenar de documentals i reportatges, sempre vinculats a temes de desenvolupament, denúncia social i drets humans.

 

FelixZurita

Fotografia: Amparo Pernichi


A principis dels noranta crea Fundación Luciérnaga, una ONG especialitzada en comunicació pel desenvolupament que tracta de promoure la creació i l’ús dels mitjans comunicatius per acompanyar i enfortir els processos de desenvolupament de les persones i les comunitats. Treballa especialment amb el format audiovisual, utilitzant-lo com a eina d’educació pel desenvolupament.

Com sorgeix el projecte Fundación Luciérnaga?
Fundación Luciérnaga neix el 1994. Jo duia més de 10 anys a Nicaragua filmant les realitats socials i polítiques d’aquest país, que va ser focus d’atenció els anys 80. Es registraven moltes vivències, moltes experiències, però no existia un registre amb aquests materials. Vam sorgir la idea de crear un catàleg que reconegués els vídeos i produccions que s’havien fet sobre diferents temes com: desenvolupament, memòria històrica, educació etc, i oferir-lo a les organitzacions que estaven preocupades per aquests temes. En aquell moment, es va començar a treballar molt amb el vídeo, però no se sabia com utilitzar-lo i era molt difícil obtenir materials educatius. D’aquí va sorgir la idea del primer catàleg de Luciérnaga, amb 150 vídeos. D’aquesta manera, vam anar responent a les necessitats de les organitzacions i introduint-nos en el què en aquella època s’anomenava comunicació pel desenvolupament i que avui preferim anomenar comunicació pel canvi social.

Els anys 80 van ser els de les dictadures i les intervencions militars imposades des de l’exterior; els 90, les polítiques econòmiques dels governs neoliberals. On posa el documental centreamericà el seu punt de mira en aquests últims anys?
El documental centreamericà depèn quasi exclusivament d’una font de finançament: les ONG i agències internacionals. L’inconvenient és que no hi ha documental creatiu, sinó que es tendeix a un documental institucional, que respon a les necessitats de la institució. Això no incentiva la llibertat creativa que es necessita per expressar i utilitzar el què el mitjà audiovisual permet fer.

Com es troba avui dia el panorama audiovisual i cinematogràfic nicaragüenc?
Desgraciadament no existeix cap tipus de subvenció dels governs centreamericans i pràcticament no hi ha accés a altre tipus de finançament. En els darrers deu anys només s’han fet a Nicaragua dues ficcions. És greu, perquè tota societat necessita mirar-se al mirall de la seva pròpia realitat, i el cinema és un mitjà privilegiat per a fer-ho.

FelixZurita_2

Fotografia: Amparo Pernichi

Una de les teves principals apostes va ser la de recuperar part de la memòria històrica visual de la regió centreamericana. Gaudeix de bona salut aquesta iniciativa?
Crec que alguns dels esforços que s’han fet per conservar la memòria històrica són molt valuosos: s’han salvat centenars d’hores de la destrucció i de l’oblit. S’han salvat moments de la Història que sense això no existirien. S’ha salvat la memòria que ha costat molta sang. La memòria històrica està íntimament lligada amb el present: una societat no pot saber cap a on va si no sap d’on ve. Hi ha alguns exemples a Amèrica Central que crec que són importants i significatius. Un d’ells és Guatemala. El què va succeir té molt a veure amb el què està succeint avui; no només perquè estan sent jutjats alguns dels protagonistes d’aquella història tan tràgica, sinó perquè ocórrer el mateix amb altres rostres. La recuperació de la memòria històrica ajuda a que altres generacions que no ho han viscut puguin entendre que les lluites són les mateixes, però que s’han sofisticat molt. Si no hi ha memòria, tant l’individu com la societat cauran, inevitablement, en els mateixos errors.

La teva vasta producció, que t’ha valgut diversos premis internacionals, quasi sempre se centra en el gènere documental. Per què a Loma Verde vas decidir treballar amb el format de telenovel·la?
Per diverses raons. En primer lloc, la temàtica ens hi va portar. La violència de gènere, l’abús sexual o el maltractament són temàtiques molt personals que a vegades no poden ser expressades de la manera més complerta en un documental, pels riscos que comporta per als protagonistes, perquè formen part de la realitat més íntima… Això ens va portar a preguntar-nos com seguir treballant un tema com aquest d’una altra forma. Vam tenir la idea de la telenovel·la perquè és un gènere molt apreciat i popular. Només a les cadenes obertes de Nicaragua (entre deu i dotze) s’emeten 64 telenovel·les al dia. El què m’interessava era utilitzar la meva experiència documental per passar-la a una història guionitzada. I així es va fer, intentant que tot el que s’hi tractava estigués basat en fets reals i dit de la manera més espontània i fresca possible.

Quin impacte està tenint?
Jo diria que l’impacte és molt positiu, a jutjar per les sol·licituds dels canals de televisió que l’han retransmès i per la demanda de les organitzacions que l’estan utilitzant com a eina de sensibilització. A més, hem trencat amb els canals de difusió tradicionals, firmant un acord amb 33 cadenes locals que han passat la telenovel·la i que estan esperant els nous capítols. La reacció i l’acollida han estat molt positives, sobretot per una raó: perquè en un país com Nicaragua, on la producció de ficció és molt escassa, el fet que l’espectador es vegi reflectit en la seva pròpia realitat és quelcom totalment nou. La gent mira telenovel·les brasileres, colombianes i veneçolanes, però no està acostumada a veure’s reflectida amb el seu propi llenguatge, amb les seves pròpies situacions i expressions. Això ha estat un factor important de l’èxit. Per altra banda, les nostres realitats properes i les ONG que treballen aquests temes han comprovat que es tracta d’un material molt útil per a la sensibilització.

En aquesta iniciativa, què prima més: el producte final o el procés de creació?
El procés d’investigació, d’apropament a la realitat, és indispensable per arribar a un resultat positiu. Això implica també treballar molt d’a prop amb la comunitat. Ara bé, el vídeo comunitari i la difusió massiva no són necessàriament compatibles. El vídeo pot tenir una importància molt gran per a aquells que el fan, per a la comunitat o el barri. Però no necessàriament el producte que surti d’aquest procés podrà arribar a molta gent. A vegades s’ha d’escollir: si el què pretens és un procés de desenvolupament local o si el què es busca és que milers d’espectadors vegin un producte. Això no vol dir que des de la comunitat no es puguin fer bones coses, però requereixen un temps, un procés.

FelixZurita_3

Fotografia: Amparo Pernichi

En el vell continent comencem a ser conscients de la importància d’una comunicació feta des del Sud. Què podem aprendre de la producció llatinoamericana?
De la producció pròpiament dita, no ho sé, però de la realitat, desgraciadament, cada vegada més. Moltes de les realitats que s’estan vivint aquí poden ser noves per a Espanya, però no ho són per a països del Sud. La crisi, les formes de supervivència, la cerca d’alternatives al neoliberalisme salvatge… Tot això no és nou allà i, en aquest sentit, crec que moltes de les temàtiques poden ajudar a entendre el què està succeint aquí.

Quin paper juga actualment la comunicació pel desenvolupament en l’àmbit de la cooperació?
La comunicació és bàsica: és la primera forma de sensibilitzar, de fer entendre a la gent el què està passant, perquè els mitjans de comunicació massius no donen resposta a això i la gent està cada vegada més desemparada. Abans era molt més fàcil: hi havia un dictador amb ulleres fosques i uniforme militar, i la societat s’organitzava o no per resistir a la dictadura. Avui ja no hi ha rostre i tot és molt més complexe, molt més sofisticat, molt més invisible. Visibilitzar allò invisible és el repte de la comunicació.

Quines tendències observes en aquest sentit?
La cooperació està descobrint poc a poc la importància de la comunicació, però molt lentament, tard i malament. Moltes vegades la comunicació ha estat com quelcom annex quan realment és previ al projecte, donat que el seu fort és tocar les emocions per sensibilitzar sobre un tema. L’audiovisual no ho pot ser tot, però sí permet posar el públic en una predisposició favorable. Crec que és una qüestió molt important i hauria d’utilitzar-se més. També té un paper important com a memòria dels processos. No obstant, penso que encara se segueix utilitzant malament i la cooperació té molt a aprendre sobre l’ús correcte de la comunicació.

Les retallades en el sector estan tenint algun impacte sobre Fundación Luciérnaga?
Les retallades estan tenint conseqüències per a totes les organitzacions que no tenen una altra font de finançament que no sigui la cooperació internacional, i perquè tracten temes que no es poden “rendibilitzar”. L’educació i al sensibilització són obligacions dels estats que, en la majoria dels casos, estan desapareixent. Les ONG tenen la necessitat de respondre a aquest requisits que ja no són presos en consideració. Malgrat això, hi ha coses que no es poden rendibilitzat perquè si es fan de manera comercial perden la seva essència, i és en aquest sentit que s’han de buscar noves formes per respondre a aquesta necessitat.

Com es pot enllaçar la comunicació pel desenvolupament amb la cooperació institucional?
Crec que hauríem de començar a parlar de cooperació Sud-Sud. La situació a Espanya és, desgraciadament, cada vegada menys distant de la de països en vies de desenvolupament: l’atur, els desnonaments. la desaparició d’un estat de benestar, el liberalisme a ultrança… Són problemàtiques que, en el cas de Nicaragua, s’estan vivint des de fa 20 anys. Davant d’això, la ciutadania ha trobat algunes respostes que, en alguns casos, han funcionat millor i en altres, pitjor. Crec que tenim molt a aprendre del Sud. No ens hem d’acomodar en la situació present, perquè pot existir un gran enriquiment mutu en aquest intercanvi d’experiències.


Paqui Durán Lama és periodista. Amparo Pernichi coordina la delegació de Paz con Dignidad a Andalusia.
Article publicat al  nº64 de Pueblos – Revista de Información y Debate, tercer trimestre de 2014.

NOTA: Loma Verde és la primera novel·la rural a Nicaragua. Ens explica com transcórrer la vida en una petita comunitat anomenada Loma Verde, on es barreja l’amor, les mentides, la violència, les pors i les aventures dels personatges. La sèrie contribueix a treballar les conductes masclistes i els prejudicis culturals que limiten les dones en l’exercici dels seus drets. El propòsit és posar en evidència la cultura que porta a la banalització del maltracte cap a les dones amb totes les seves conseqüències socials, físiques i psicològiques. Més informació fundacionluciernaga.org.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s