Actualitat / Entrevistes / General

“Els periodistes hem de trencar amb els estereotips i l’estigmatització dels pobles”

És periodista, té tan sols 33 anys i ha rebut amenaces de mort diverses vegades. La congolesa Caddy Adzuba, tot i que va estudiar dret, exerceix el periodisme a Radio Okapi, una emissora de la Missió de Nacions Unides al país, i és membre de l’Associació de Dones de Mitjans de Comunicació de l’Est del Congo. Com ella mateixa ha explicat, va començar a viure la guerra del Congo amb 13 anys: «sóc víctima directa i m’he transformat en defensora dels drets humans». Adzuba denuncia insistentment la violència que s’exerceix contra les dones i la utilització de nens com a soldats. Avui 24 d’octubre rebrà el Premi Príncep d’Astúries de la Concòrdia 2014 i ha estat a Catalunya en el marc del projecte Ciutats Constructores de Pau

DSC_0055

 

Entrevista de Gemma Garcia

Hi ha conflictes invisibilitzats als mitjans de comunicació. Creus que és el cas del Congo?
El conflicte al Congo dura ja 20 anys i és cert que no interessa massa als mitjans a nivell internacional. Sempre pregunto als meus companys periodistes el perquè i sovint, la resposta és: «hi ha molts conflictes al món i no podem focalitzar-nos només en un». Tot i així, crec que és important explicar els conflictes de llarga durada, precisament per saber perquè es perpetuen. En canvi, hi ha una tendència a cobrir allò sensacionalista, «calent», l’actualitat immediata. A més de caure en l’oblit de diversos conflictes, també veiem com els mitjans a nivell europeu s’interessen per Àfrica només per parlar de la guerra, de les massacres i ara de l’Ebola. En canvi, no parlen d’Àfrica quan hi ha pau, esdeveniments, festivals… i també haurien de fer-ho. Hem de trencar amb els estereotips i l’estigmatització dels pobles.

En la mateixa línia, hi ha una tendència a caure en la victimització?
En general, els mitjans mostren la part negativa i obliden que hi ha constructors de pau, de desenvolupament, iniciatives i organitzacions que treballen pel país. Victimitzem massa, és clar amb imatges com la del nen desnodrit. La mostrem, però ens quedem aquí, després no expliquem què ha passat amb aquest nen, en què s’ha convertit. Hem de fer seguiment de les històries.

A més, sovint falta incidir en les causes, tot i que paradoxalment hi ha treballs realitzats per diverses organitzacions que les posen al descobert…
Les causes no interessen massa als mitjans, i per trobar les raons hem de saber per a qui treballa cada mitjà, saber qui finança el mitjà, en definitiva, les empreses a les que obeeix. Parlem de llibertat de premsa, però crec que els mitjans europeus són els més tocats per la dependència. Al Congo, hi ha un proverbi que diu: «No tallem l’arbre sota el què estem asseguts». Si el mitjà en qüestió està finançat per una multinacional, no podrà parlar malament d’ella perquè és qui li dóna de menjar. Si talles l’arbre, cauràs. Però oblidem que la veritat és tossuda i acaba aflorant. Qui alimenta el conflicte? El Congo no produeix armes, Àfrica no produeix armes, a excepció segurament de Sud-àfrica. Aleshores, d’on venen les armes que posseeixen els diferents grups? Hi ha un embargament d’armes imposat pel Consell de Seguretat, aleshores,com arriben les armes a les poblacions perdudes? Aquesta grups armats exploten la mineria, a qui la venen? Aquests qüestions poden contribuir a plantejar-se preguntes reals. Organitzacions com Amnistia Internacional o Human Rights Watch han realitzat investigacions, així com Nacions Unides, i existeix una llista de les multinacionals que financen la guerra, que col·laboren directament amb els grups armats. Hi ha testimonis que veuen com aterren els helicòpters i s’emporten els minerals. Moltes vegades tot això no s’explica: no poden tallar l’arbre sota el que estan asseguts.

Un dels efectes més greus d’aquesta guerra, i de tantes altres, és la utilització de les dones com a camp de batalla. Al mateix temps, les dones són importants constructores de pau?
Hem de fer seguiment de les dones en les diverses etapes que viuen. És cert que al Congo les dones s’utilitzen com a arma de guerra, el cos de les dones. Han estat completament destruïdes, però no podem seguir victimitzant-les. És veritat que, en deute amb la memòria, hem de continuar denunciant i parlant del que passa, però també hem de visibilitzar que les dones víctimes d’ahir es converteixen en activistes. Després d’una etapa de dolor, les dones s’empoderen. És molt important parlar de la transformació després d’haver estat danyades física i psicològicament. A Radio Okapi, tenim programes específics sobre dones. Donem a conèixer el que succeeix, promovent la participació de la població i demanant explicacions a l’administració pública.

Alguns mitjans de comunicació han propagat l’odi i fomentat conflictes, com el cas de la ràdio Milles Collines a Rwanda, però també poden contribuir a la pau i denunciar les injustícies. És el cas de Radio Okapi?
L’emissora és una experiència d’èxit. L’any 2002 es van celebrar unes trobades a Sud-àfrica entre diversos grups armats del Congo, s’asseien a la mateixa taula el Govern i els grups rebels per a que tots donessin el seu punt de vista i exposessin les condicions necessàries per a la pau. Era necessari explicar a la població congolesa el que succeïa en aquella taula de diàleg. En aquell context vam realitzat la primera emissió. Des d’aleshores Radio Okapi ha crescut i emetem per la pacificació del país. Tot i així, seguim enfrontant-nos als rumors. En un país on hi ha guerra, els rumors són una arma de destrucció massiva. Et posaré un exemple: a la meva regió, va haver-hi uns bombardejos, i un mes després va circular el rumor de que ens bombardejarien amb armes químiques. De boca en boca, es va expandir el pànic. Tot el món va fer les maletes i va abandonar la ciutat. Era un rumor fals que a més, va crear desconfiança entre la població. Radio Okapi va fer les investigacions pertinents per desmuntar el rumor.

Creus que per millorar la cobertura dels conflictes com el del Congo, s’haurien de teixir aliances entre periodistes del nord i del sud?
Crec que hi ha periodistes locals i nacionals que coneixen molt bé la realitat i que poden ajudar els periodistes internacionals a comprendre la realitat i orientar les seves investigacions. Molts periodistes arriben amb idees fixes, amb una agenda planificada i tancada, i sovint, la realitat els sorprèn. Pot ser molt útil col·laborar amb periodistes locals sobre el terreny, hem de crear sinergies forts per contribuir el periodisme de pau. Treballo amb col·legues periodistes de mitjans europeus, i per exemple Radio France Intternational (RFI)  ha creat una estació específica a Àfrica perquè siguin el propis africans el que tractin la informació.

Tens esperança que acabi el conflicte?
Abans no creia que pogués resoldre’s, però les experiències viscudes m’han fet canviar d’opinió. Vaig conèixer una dona tan afectada pels abusos patits, que vaig demanar a la natura, a Deu, que se l’emportés, que morís, perquè estava patint molt. La dona esperava la mort. Vuit anys després, Jeannette, es va convertir en una de les portaveus de les dones víctimes de la violència sexual. Quan vaig comprovar la impressionant recuperació d’aquella dona, vaig sentir que res és impossible. Crec que hi haurà un canvi al Congo, sé que requereix temps, però estic convençuda de que és possible.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s