Actualitat / Mitjans

Gaza: quan comptar no conta

Sonia Herrera (Article publicat al blog de Cristianisme i Justícia)

 

anak-palestina-4-1

Imatge extreta de Periodismo Humano (http://periodismohumano.com/)

“Ha de deixar de comptar morts i dedicar-se a contar històries”
Emiliano Ruiz Parra

 

“L’ofensiva israeliana deixa ja més de 75 morts a Gaza”, “Israel deixa 106 palestins morts i 680 ferits en quatre dies d’ofensiva”, “ONU: El 75% dels morts per Israel a Gaza són civils”, “Dos dones discapacitades víctimes d’un bombardeig israelià”, “Moren tres nebots de l’antic líder de Hamàs en un atac a Gaza”, “Milers de palestins fugen o es refugien després de les amenaces d’Israel”, “La guerra s’acarnissa [1] amb Gaza i es cobra la vida de més de 130 persones”, “La por controla Gaza mentre el número de víctimes ascendeix a 166”, “Israel taca 1.500 objectius en una setmana”, “100.000 palestins continuen sota els bombardejos”, “Ascendeix a 200 el número de palestins morts a causa de l’ofensiva israeliana”… Aquests són alguns dels titulars apareguts en diferents mitjans durant la darrera setmana. Sembla que portem bé els comptes. O potser no… Potser amb comptar no n’hi ha prou.

Ofensiva, operació de càstig o conflicte bèl·lic? Facció armada o grup terrorista? No descobreixo res nou en dir que el tractament mediàtic sobre el conflicte entre Israel i Palestina s’inscriu en dos amplis i heterogenis conjunts: per una banda, el grup de mitjans i periodistes pro-israelians que contribueixen [2] amb els seus textos [3] a l’esforç bèl·lic d’aquests, i per l’altra, aquells mitjans i professionals -les honrades excepcions- que se centren en denunciar les violacions de drets humans i que assisteixen, en certa manera, com a “dissonàncies informatives” [4], a la resistència contra la guerra i contra els assassinats de civils [5].

Però tot i així, fins i tot quan s’intueix la crítica a la crònica del o la corresponsal que està vivint l’horror d’aprop o en aquells/es que troben una esquerda [6] per la veracitat i el compromís, les rutines periodístiques i la maquinària empresarial fan molt bé la seva feina i, en general, acabem assistint a un recompte inútil -igual que a “la nota roja” de Mèxic es compten bales i trets- que no és permeable a la sensibilitat d’aquelles/s que llegeixen, veuen o escolten la notícia:

“Les xifres són un mode d’emmarcar les pèrdues de la guerra, però això no significa que sapiguem si, quan o com compten aquestes xifres. Podem saber com comptar, o podem confiar en la fiabilitat de certes organitzacions humanitàries o de drets humans per fer un recompte correcte, però això no és el mateix que discernir si una vida compte i de quina manera ho fa. Encara que les xifres no poden dir-nos amb precisió qui són aquells, les vides dels quals compten, o aquells, les morts dels quals compten, podem percebre com s’emmarquen i desemmarquen xifres per descobrir el funcionament de les normes que diferencien les morts tolerables i aquelles per les que se sent el dol en el context de la guerra” (Butler, 2011: 26)

I és que hi ha moltes altres xifres que no interessen: 1.700.000 habitants en una franja de terra de 42 km de llarg per 12 km d’ample sota el bloqueig, un 40% d’atur (el 60% entre els joves), un 80% de la població que subsisteix de l’ajuda humanitària, un 90% de l’aigua contaminada… 3 guerres en cinc anys…Però aquests números no “compten”.

Calle 13 en un dels seus temes, el vídeo del qual va ser rodat precisament a Palestina, afirma que “una notícia mal explicada és un assalt a mà armada”, i aquests dies estan havent-hi molts assalts en aquesta línia. Complicitat mediàtica, titulars polits al gust dels que manen, manca de compromís per la pau, interessos econòmics… Fins quin punt els mitjans internacionals col·laboren amb la insensibilització de la població davant la massacre de Gaza? Per als mitjans generalistes occidentals (o oxidentals, com diria Heriberto Yépez, perquè tot ho corroeixen) val més una vida israeliana que 100 vides palestines? Tant s’ha deshumanitzat el periodisme que col·labora sense pestanyejar amb la justificació d’una matança sense girar-se a mirar ni tan sols la precarietat en la que viu el poble palestí fa dècades?

Però no, òbviament els mitjans no poden ser sempre el cap de turc de tots els mals d’aquest món. Com a espectadors/es, oients, contemplem com voyeurs, sense immutar-nos, l’infern de Dant sense ennuegar-nos amb les xifres ni amb les imatges de la barbàrie i el dolor. La violència directa narrada o televisada tampoc ens afecta [7]. Ho reduïm tot a un “suma i segueix” de cossos. En quin moment hem oblidat que les xifres no parlen per sí mateixes, que darrere de cada número hi havia una persona amb nom i cognoms [8] i una vida digna de ser plorada [9]?

Per sort, tant ahir com avui, s’alcen veus lúcides -com la d‘Eduardo Galeano el 2012-, contra l’ocupació i els assentaments il·legals, contra la passivitat de la comunitat internacional davant la violència de l’Estat:

“Israel és el país que mai compleix les recomanacions ni les resolucions de les Nacions Unides, el que mai acata les sentències dels tribunals internacionals, el que es burla de les lleis internacionals, i és també l’únic país que ha legalitzat la tortura als presoners. Qui li va regalar el dret a negar tots els drets? D’on ve la impunitat amb la que Israel està executant la matança de Gaza? El govern espanyol no hagués pogut bombardejar impunement el País Basc per acabar amb ETA, ni el govern britànic hagués pogut arrasar Irlanda per liquidar a l’IRA. La tragèdia de l’Holocaust implica un pòlissa d’eterna impunitat? O aquesta llum verda prové de la potència capitost que té a Israel el més incondicional dels seus vassalls?

(…) L’anomenada comunitat internacional, existeix? És alguna cosa més que un club de mercaders, banquers i guerrers? És alguna cosa més que el nom artístic que els Estats Units es posen quan fan teatre?

Davant la tragèdia de Gaza, la hipocresia mundial llueix una vegada més. Com sempre, la indiferència, els discursos buits, les declaracions buides, les declamacions altisonants, les postures ambigües, rendeixen tribut a la sagrada impunitat”.

L’historiador i professor Manel Márquez també alçava la veu a Twitter contra l’”equidistància criminal” que mantenen els mitjans i els governs respecte les massacres que s’estan cometent a Gaza. I és que partint de la tesi de Judith Butler de que “no existeix una guerra que no sigui criminal” [10], que no hi ha guerres justes i que cap mort hauria de tolerar-se més una altra, no es pot tancar el ulls davant els reiterats crims de guerra comesos per Israel contra la població civil palestina durant la darrera setmana, com va succeir durant els atacs de finals de 2008 i principis de 2009 o en les anteriors Intifades. Crims que s’han intentat emmascarar i minimitzar inclús des de Nacions Unides, com va succeir amb l’elaboració de l‘Informe Goldstone.

Es parla als mitjans d’”objectius islamistes”, dels coets de Hamàs, de terrorisme…, però no es parla de perquè continua l’ocupació. La realitat és que uns posen els morts i altres, els míssils, perquè per a Israel, Palestina s’ha convertit en impensable, prescindible i destructible i “quan una vida es converteix en impensable, o quan un poble sencer es converteix en impensable, fer la guerra [11] resulta més fàcil” (Butler, 2011: 24)

Diu Sontag que “la designació d’un infern no ens diu res, per descomptat, sobre com treure la gent d’aquest infern, com mitigar les seves flames” (2010: 97), però és important fer-ho de la forma més fidedigne possible per a que tot el món conegui la realitat d’aquest infern i per a que tot el món reclami que es posi fi i que es treballi, com apunta Butler, per “desenvolupar una política contra la guerra que se centri en els desposseïts”, i que generi nous discursos i noves accions.

Escrivia Amado Nervo que “hi ha una cosa tan necessària com el pa de cada dia, i és la pau de cada dia; la pau sense la qual el mateix pa és amarg”. Ahir a La2 Noticias una dona palestina li deia quelcom semblant a Yolanda Álvarez, la periodista que l’estava entrevistant, però amb paraules encara més clares: “Digues al món que necessitem que els nostres fills visquin com els vostres”. Res més a afegir. Només el darrer prec: que el silenci i la manipulació no ens facin còmplices. Clamem per la pau a Palestina.

حتى لا يجعلنا الصمت والتضليل في عداد المتآمرين . معاً من أجل السلام في فلسطين

[1] Com es pot veure en aquest titular i igual que succeeix amb les dones assassinades per les seves parelles o ex-parelles, sovint, la premsa tendeix a despersonalitzar la responsabilitat dels fets utilitzant expressions com “Una altra víctima de la violència masclista” o “La violència masclista es cobra una altra víctima”. En aquest cas, és “La Guerra” -no l’exèrcit israelià, ni el Govern d’Israel- qui s’acarnissa amb Gaza.

[2] I és que, tal com afirma Suso López en el seu article “Mitjans de comunicació: de guardians de la llibertat a guardians del poder” (nº 61 de la Revista Pueblos), “en aquest moment crucial en què el periodisme és més necessari que mai, ha deixat de ser guardià de la llibertat per convertir-se en guardià del poder”.

[3] Un exemple d’aquest primer grup bé podria ser el següent article de Pablo Molina a llibertat Digital: “Hamàs vol víctimes civils”; o aquest de Jana Beris per a La Razón: “L’imperi subterrani de Gaza”.

[4] Concepte utilitzat per Iñaki Gutiérrez de Terán el 2001 a l’article “L’altra Intifada: Israel, EUA i la repressió de les dissonàncies informatives”.

[5] En aquest tipus d’informacions trobem peces com aquesta de Carme Rengel per a al Cadena Ser: “Quatre nens moren en un atac d’Israel contra la platja on jugaven”; o aquesta altra del diari Lainformacion.com: “Convocades a 18 ciutats espanyoles protestes per ‘genocidi a Gaza’”.

[6] Xavier Giró, professor de Periodisme de la UAB, afirma que “el discurs dels mitjans està ple d’esquerdes, d’espais, en els que sí que es treballa d’una alta forma, per construir convivència, cooperació, pau, atenent les causes profundes de la violència i explorant solucions” (Enfocaments crítics en l’anàlisi del discurs mediàtic sobre conflictes” -Congrés internacional fundacional AE-IC I+C Investigar la Comunicació).

[7] Susan Sontag assevera que “igual que es pot estar habituat a l’horror de la vida real, és possible habituar-se al horror d’unes imatges determinades” (2010: 73).

[8] Dono les gràcies a Jordi de Miguel per no deixar que ho oblidi i per posar nom a cada una de les víctimes assassinades a Gaza els darrers dies.

[9] “Aquells, les vides dels quals no es “consideren” susceptibles de ser plorades, i, per tant, de ser valuoses, estan fets per suportar la càrrega de la fam, de l’infraocupació, de la desemancipació jurídica i de l’exposició diferencial a la violència i a la mort” (Butler, 2009: 45).

[10] Butler, Judith. Violència d’estat, guerra, resistència. Per una nova política de l’esquerra. Barcelona: Katz, 2011. Pàg. 22.

[11] “Recordem que les guerres invoquen el dret a reduir la vida a la mort o una mort en vida, a disposar de la vida a través de mitjans militars, a instigar el terror i a destruir les infraestructures de la vida quotidiana de les poblacions que es troben en el seu punt de mira. Quan parlem de “poblacions objectiu” estem parlant de gent que ha estat agrupada dins d’un marc i per un marc, que s’ha convertit en el focus d’una sèrie de càmeres i l’estatus d’objecte del qual depèn fonamentalment una màquina que enfoca la seva realitat, circumscrivint tant la seva precarietat com el seu caràcter descartable” (Butler, 2011: 21).

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s